Pere Guanter
“Els ajuntaments a casa nostra no van bé. Tothom podria citar-ne molts exemples. – l’autobús que no ve, la llum que se’n va, el carrer que s’inunda… perquè les conseqüències de l’actuació dels ajuntaments ens afecten molt directament, formen part de la vida de cada dia”
Extret del llibre “Què fan els ajuntaments”(Ed. 62, Col·lecció La Rambla, núm. 2, 1977)
Quaranta-sis anys després d’aquestes afirmacions els ajuntaments continuen sense anar bé. No van gens bé. Van molt malament. Tothom es pot sentir identificat en alguna de les anteriors afirmacions, i d’altres de més volada. Els ajuntaments continuen formant part de la nostra vida de cada dia. Però totes les dades apunten que ens la compliquen més que no pas ens la faciliten. Els ajuntaments actuals són unes estructures obsoletes, caduques i tòxiques que obtenen la seva legalitat del règim del 78, igualment obsolet, caduc i tòxic. Els òrgans municipals tenen les mateixes disfuncionalitats polítiques i administratives que la resta dels diferents organismes: consells comarcals, diputacions, Generalitat, estat….. Unió Europea. Pateixen les conseqüències dels corrents polítics dominants i la creixent crisi de la democràcia liberal.
Els ajuntaments es caracteritzen per una colla de disfuncionalitats i de distorsions que posen en risc el seu normal funcionament i fins i tot la seva raó de ser. Unes tenen un origen històric, unes altres són inherents a la seva constitució i unes terceres són més recents. Unes són lleus i unes altres tenen diversos graus de gravetat.
Pecats originals
Dins l’entramat institucional del règim del 78 els ajuntaments varen ser concebuts sota l’obsessió de l’estabilitat, i de la carència de funcions polítiques. En cap cas es volia donar la possibilitat que fossin motiu de conflictes que posessin en qüestió el règim que llavors naixia, com havia passat en les últimes eleccions municipals de la monarquia alfonsina. Per aquest motiu varen ser la penúltima peça de l’entramat institucional, només davant dels estatuts d’autonomia. Durant quasi tres anys els ajuntaments derivats del franquisme vivien en els llimbs, en una mena d’al·legalitat. Amb 44 anys de funcionament les seves estructures inicials han anat augmentant i agreujant la seva rigidesa. Per contra, no hi ha en l’horitzó cap camí de reforma, tal com passa també amb altres institucions d’àmbit superior.
Un excés de personalisme
La idea d’aconseguir l’estabilitat a qualsevol preu es va expressar en la forma d’elegir els representants locals. Els electors han d’elegir entre diferents llistes tancades i bloquejades, en què els regidors s’elegeixen proporcionalment al nombre de vots aconseguits seguint la regla de Hont, a l’igual que a la resta de conteses electorals. Amb aquest sistema es volia promocionar la competició electoral a partir de les diferents ideologies i els diferents interessos socials, allunyant els personalismes, les capelletes i el caciquisme local que tant mal havien fet en èpoques anteriors.
El personalisme va sortir per la porta, però va entrar per la finestra. Les diferents candidatures s’han personalitzat i focalitzat en el cap de llista com a únic referent. Les ideologies han quedat arraconades, i la resta de candidats també. Tot està centrat en la figura del cap de llista i alcaldable, entre altres factors perquè la legislació hi ajuda. El presidencialisme és entès com un model en el qual l’essencial de les capacitats s’aglutina entorn de l’alcalde. La voluntat política va ser la d’enfortir el lideratge de l’alcalde. Es va legislar que la clàusula residual d’atribució de competències fos pròpia de l’alcalde i no del ple. Es va promoure que la junta de govern no fos més que un òrgan al servei dels poders del batlle, que en nomena els membres sense necessitat de respectar la composició política del ple. L’alcalde concentra a les seves mans una dosi important de poder executiu i també de poder legislatiu.
La trista figura
La llista d’elegibles es confecciona pel cap de llista, o alguna altra persona rellevant del partit, amb la finalitat d’aconseguir com més vots millor. Prima la capacitat del potencial regidor de reunir vots en un determinat sector de la població (l’empresarial, la immigració, el femení, l’esportiu, el veïnal o fins i tot el familiar). La seva capacitat política o tècnica són irrellevants. Es pot ser regidor i amb responsabilitats de govern durant molts anys sense saber la legislació ni les competències locals, ni tampoc conèixer en absolut la matèria que ha de comandar. En alguns casos es formen nissagues familiars que per «tradició» cada cert temps tenen un representant a l’ajuntament. També existeixen personatges singulars que passen 25 o 30 anys a l’ajuntament, sense que se sàpiga quins han estat els seus mèrits.
Electoralisme partidista
La supervivència política i econòmica dels partits depèn del nombre de llistes que facin en els municipis. Per això van bojos per poder escenificar el màxim nombre d’aquestes llistes en el territori sense tenir en compte la quantitat d’afiliats, ni tan sols la identificació ideològica de la llista local amb els principis teòrics del partit. D’aquí surten les anomenades marques blanques i fins i tot les llistes fantasmes. Aquelles formades per persones que no viuen ni tenen cap contacte amb la població. Com més regidors i alcaldes s’obtenen més presència mediàtica és té, més diners es reben de l’estat pel funcionament del partit. I més presència és té en organismes intermedis com les diputacions i els consells comarcals, i altres organismes com patronats, consorcis etc. La poca militància real i aquestes pràctiques deslegitimen la confrontació política i ideològica i la representació d’interessos socials i econòmics definits. La representació electoral en els municipis ni de lluny representa la implantació ideològica i de militància reals que tenen els diferents partits en una localitat determinada. Per altre costat, les agrupacions de persones que es volen presentar a les eleccions busquen generalment el paraigua econòmic i mediàtic d’un partit, com més a prop del poder estigui millor, independentment de la seva ideologia, per pagar despeses i obtenir subvencions, i llocs de poder si surten elegits
La xacra dels independents
S’ha popularitzat de forma demagògica i populista un discurs anti-partits, el qual se sol contraposar a la puresa d’interessos i a la voluntat de treballar pel bé comú dels anomenats independents, en contra dels interessos espuris i externs a la majoria dels partits polítics. D’independents n’hi pot haver de moltes classes, ideologies i motivacions. La primera pregunta que s’ha de fer és independents de qui o de què.? Normalment els independents neixen al voltant d’una figura amb interessos econòmics, empresarials o immobiliaris a la població que, per motius diversos, no ha trobat encaix dins de cap partit. Al voltant seu reuneix una colla de personal amb vincles familiars o laborals. La seva màxima aspiració és que cap partit tregui majoria absoluta i el cap de llista, normalment únic regidor, aconsegueixi la cartera d’urbanisme.
Disfuncionalitats polítiques
L’entramat legal i la diferència abismal entre regidors i cap de llista o alcalde converteix els ajuntaments en pràcticament presidencialistes. L’alcalde té un ampli recorregut per poder actuar per decret, al marge dels regidors i del mateix ple. La divisió administrativa de l’ajuntament es fa en funció del nombre de regidors que té l’equip de govern, no en funció d’uns criteris racionals i de sentit comú. La manca de preparació política i tècnica sumada al poc paper que li dona la legislació converteix els regidors en una figura decorativa en el millor dels casos i en el pitjor, obstruccionista. Amb aquests elements es forma una piràmide en què totes les competències i les decisions, a vegades les més corrents i banals, depenen del vist i plau de l’alcaldia, la qual cosa dificulta i distorsiona el funcionament normal de tota l’estructura administrativa.
El llop que té cura de les gallines
de les funcions que atorga la superioritat als ajuntaments és la legislació urbana, fer els plans d’urbanisme, vetllar per un urbanisme raonable i racional. Al mateix temps, la principal font de finançament dels ajuntaments és l’IBI, (l’Impost de Béns Immobles) . Ens trobem amb la contradicció que per fer obres i donar serveis (biblioteques, llars d’infants, poliesportius etc.) l’ajuntament ha de treure els recursos de la destrucció del territori. A més a més, pateix les pressions dels interessos immobiliaris, quan aquests no es troben directament al pont de comandament dels ajuntaments.
La metàstasi del clientelisme
El clientelisme pot anar en diferents direccions i està tan estès que ja es veu com un fet natural i moltes vegades passa imperceptible i els electors el veuen com a natural i fins i tot l’inciten. En totes les ocasions el clientelisme és una xacra que dificulta l’eficàcia i l’eficiència del servei públic, i en qüestiona l’ètica. El clientelisme es troba en una línia molt fina entre l’al·legalitat, la il·legalitat i el fet delictiu. Es produeix clientelisme en major o menor mesura i intensitat quan es produeixen algunes de les següents situacions:
- Els llocs de treball estan ocupats per persones del mateix poble, al marge dels seus mèrits, perquè el poder s’asseguri una bossa determinada de vots, i acontenti un segment de la població.
- Les persones elegides pels llocs de treball corresponents són militants o simpatitzants del partit que es troba en l’equip de govern.
- Es creen de forma artificial càrrecs de confiança o assessors, en llocs de treball de dubtosa necessitat i eficàcia, per afavorir persones o col·lectius.
- Es busquen ocupacions municipals a les persones de la llista de l’equip de govern que no han entrat a l’ajuntament.
- Es busquen subterfugis perquè en els concursos i oposicions, guanyi la persona que prèviament ha estat assenyalada.
- Es busquen trampes legals perquè els regidors puguin continuar facturant amb l’ajuntament en la seva professió.
- Les compres es fan a les botigues, hotels o restaurants propers al partit governant.
- Les obres s’inauguren en l’últim any de la legislatura perquè es considera que la memòria de l’elector és curta.
- De forma directa o indirecta s’afavoreix una part dels votants en perjudici dels altres.
- Els regidors que no han sortit de l’equip de govern troben ocupacions com a tècnics en altres ajuntaments dins el seu partit
- S’intenta copar tots els càrrecs possibles en institucions intermèdies com diputacions o consells comarcals per beneficiar- se de subvencions i ajudes davant el seus electors.
- A l’ajuntament hi ha treballadors de diverses nissagues familiars, entre pares, fills, germans, nebots etc.
- Un alcalde, després de perdre les eleccions, és col·locat dins l’entramat del partit en algun organisme intermedi.
- Es creen falsos autònoms i llocs de treball precari, que fan les persones més dependents del poder polític que el funcionariat o els llocs de treball indefinits.
- S’externalitzen funcions i serveis amb els quals és possible col·locar persones que no han de passar pels filtres administratius.
L’organització del desgovern
La institució anomenada “ajuntament” té el monopoli de certs serveis per oferir a la població en el seu àmbit d’actuació. Aquesta situació de monopoli i el poc control exercit per la ciutadania i pels organismes superiors que tenen les mateixes deficiències, porten a un funcionament ple d’inèrcies i de falta d’eficiència, que tant passa en els pobles petits com en les grans ciutats. Es veu en els problemes de neteja que tenen ciutats com Roma, Paris o Barcelona. Al voltant del riu Sena i a la plaça Catalunya hi ha rates. Cadascú pot anar posant exemples del seu municipi. Els ajuntaments no són ni capaços de mantenir nets els seus carrers i places, i per tant, de mantenir la salut més elemental dels seus habitants És una evidència que hauria de ser escandalosa i que hauria de ser motiu de protestes i d’exigències airades i que es queda en una sorda resignació o en demandes individuals quan el contenidor de casa està ple i rodejat d’escombraries per terra.
Un altre mal estructural dels ajuntaments és l’endarreriment en els pagaments en els seus proveïdors, que s’ha convertit en una mena d’impost indirecte que afecta sobretot les botigues i petits negocis. En algunes èpoques ha estat tan accentuat que alguns s’han negat a treballar o a facturar serveis o vendes a l’ajuntament.
Així podríem anar repassant diferents serveis obligatoris: manteniment dels carrers, enllumenat, serveis d’aigua, electricitat, manteniment d’edificis etc. En tots ells es poden observar unes actuacions manifestament deficients o, com es diu ara, «amb un gran recorregut de millora”.
Pel que fa a les grans infraestructures, en el millor dels casos el camí és tortuós, retardat i embolicat i, en el pitjor, es queden pel camí. Des del moment que en els papers oficials surt la necessitat de fer una obra d’envergadura, fins al moment de la seva culminació poden passar de 25 a 30 anys, amb els conseqüents canvis d’ubicació, de pressupost, de projecte, i quan s’inaugura, moltes vegades ja no respon ni a les necessitats inicials.
El tercer factor de disfuncionalitat és el retard amb què respon a les noves necessitats socials i econòmiques, siguin aquestes a causa de canvis productius, noves necessitats d’infraestructures o canvis socials que afecten joves, jubilats, dones, immigració o noves formes de precarietat i pobresa. L’ajuntament sempre va per darrere.
No hi ha una única resposta a aquest desgavell. Una primera resposta és la deixadesa que comporta una situació de monopoli i la tranquil·litat que suposa la seguretat que no hi haurà una resposta ciutadana contundent, ni una actitud punitiva per part de les instàncies superiors.
Una de les causes d’aquesta situació es troba en la contradicció d’interessos dins la corporació municipal. Per un costat, tenim l’interès de l’alcaldia, centrat generalment a fer carrera política o administrativa i per tant en la realització d’actuacions i obres vistoses, que el poden portar a una fàcil reelecció. En segon lloc hi ha els interessos dels regidors, interessats que la maquinària no funcioni, perquè així es pot notar la seva intervenció personal i puntual, quan no procuren de forma directa o indirecta pels seus interessos professionals i /o particulars, enfrontat moltes vegades, als interessos de sentit comú. En tercer lloc, predominen els interessos de l’aristocràcia funcionarial, centrada en els seus egos professionals, sectorials i particulars. En alguns casos enfrontada als interessos polítics i establerta com a casta En quart lloc, el funcionariat de base, interessat en l’estabilitat de la feina, en el mínim esforç, i en el no qüestionament de les normes ni de les imposicions. En els últims anys ha sorgit una cinquena tendència, encara incipient, que és la renúncia a fer carrera administrativa o a treballar als ajuntaments, després d’un procés de «burnout»
A aquests protagonistes interns s’hi afegeixen les cohorts externes: empreses de serveis, empreses inversores, poders fàctics arrelats al municipi, treballadors indirectes, persones properes als partits o a agrupacions electorals, els òrgans superiors dels partits, els organismes administratius de rang superior, etc. Tots condicionen d’una forma o altra el disfuncionament de l’ajuntament.
La toxicitat com a símptoma
Aquestes situacions descrites anteriorment conformen un organisme tòxic i malalt. No ens ha d’estranyar que alguns estudis afirmin que l’ajuntament sigui la institució on es realitza més mobbing, seguit a poca distància per la sanitat i l’educació. Una de les causes podria ser la impossibilitat de fer una carrera professional dins l’administració, també la local. Del burnout i de l’anomenada gran dimissió, ja n’hem parlat. Altres tendències que es poden citar són la tendència a la descoordinació entre àrees i la formació conseqüent de regnes de taifes o repúbliques bananeres, que són com mini ajuntaments, dins l’ajuntament. Dins aquesta dinàmica, hi ha enquistades bombolles especialment problemàtiques, com la policia o la brigada municipal. El creixement indefinit de suposades necessitats i personal porta a una administració que pateix en general de elefantiasi. A l’antiga burocràcia que eternitzava els tràmits amb la típica frase «torni vostè demà» s’hi ha sumat la nova burocràcia digital, que fa la vida literalment impossible a moltes persones, amb l’afegit de la necessària i imperiosa «cita prèvia»
L’administració i els administrats
En els pobles es produeix una estranya relació d’amor- odi respecte a l’ajuntament. Hi ha una constant crítica sorda a qualsevol acció o inacció de l’ajuntament i al mateix temps la consideració que és un organisme, que ha de solucionar tots els problemes «Que ho faci l’ajuntament», segurament és la frase més sentida als pobles. Se’l considera un element estrany i aliè malgrat haver- lo votat, conèixer-ne personalment els seus components i pagar impostos directament administrats pels membres elegits. La proximitat física no el converteix en una proximitat simbòlica o emocional, ni n’assegura la seva eficàcia, ni eficiència, ni tampoc la participació electoral. De les 4 votacions a què estem cridats, les eleccions municipals registren una baixa participació, només darrere de les eleccions europees.
Des de fa uns trenta anys existeix un element que encara ha complicat més la situació. És l’anomenada «participació ciutadana». D’ésser un instrument innovador s’ha convertit en una trampa frustrant i decebedora. Els tallers i jornades participatives són instruments en els quals participa una exigua minoria, normalment les mateixes persones, i en els quals es legitima allò que prèviament tenia pensat l’equip de govern de torn. I aquelles poques resolucions autònomes dormen el somni dels justos, sense que s’apliquin mai.
La democràcia liberal va entrar en fallida amb la crisi del petroli de 1973, amb l’avaria de l’ascensor social, l’entrada en la globalització, l’economia neoliberal i l’assumpció progressiva per totes les capes socials del mantra «no hi ha alternativa». Un pas més s’ha donat en els últims anys, amb l’augment de les desigualtats, l’evidència de la crisi climàtica, l’aparició de noves malalties i epidèmies, un augment exponencial del canvi tecnològic i noves formes de vida i costums inabastables per una gran part de la població. En aquest marasme, el poc crèdit que tenien els polítics ha quedat reduït a zero. En el seu lloc apareixen les anomenades democràcies il·liberals o els règims directament neofeixistes, les teories de la conspiració, els líders miraculosos i la polarització social. Sens dubte, tots aquests fenòmens tenen les seves repercussions i derivades locals, i erosionen encara més l’edifici institucional del règim del 78.
La farsa electoral
Si els bons polítics han de tenir la mirada posada en les següents generacions i no en les següents eleccions, és evident que els nostres polítics locals són nefastos. Si la política és l’art de fer possible allò que és necessari, també és evident que la política municipal es queda molt lluny d’aquest horitzó. Si el govern és o representa el consell d’administració de la classe dominant o dels poders fàctics, es veu que ja ens hi acostem molt més.
I ara vindrà el circ de cada quatre anys. Els diferents partits presentaran el seu candidat, la seva llista, el seu programa, faran actes sectorials i finalment l’acte final de campanya. Veurem pòsters i caps penjats dels fanals de tot arreu. I les xarxes també bulliran.
És commovedor llegir les declaracions dels postulants a regir un poble o ciutat. Demanen els sufragis per sortir elegits amb una extraordinària fe en ells mateixos. De pertot sorgeixen voluntaris per seure a les poltrones consistorials. En les campanyes electorals ens han empès a imaginar ciutats modèliques, totes plenes de geriàtrics públics, de pisos tutelats, de llars d’infants municipals, de pavellons esportius, d’habitatges socials, de palaus de congressos, pobles d’un infinita verdor, amb els decibels sota control, amb una policia municipal que renya els dolents i somriu als bons. Ciutats on tothom té feina i amb cohesió social i sense discriminacions de cap mena, ni racial ni de gènere. Ciutats sostenibles, amb energia verda i alternativa per a tothom, plenes de solucions imaginatives per resoldre els problemes de circulació de cotxes, bicicletes, patinets i vianants, Ciutats amb una magnífica convivència entre les diferents ètnies, procedències, classes socials o grups generacionals.
Els ajuntaments a casa nostra no van bé…….
Altres articles relacionats:
A continuació podeu llegir diferents articles que han sorgit del debat sobre les eleccions municipals i els ajuntaments:
- SÍNTESI DEL DEBAT SOBRE LES ELECCIONS MUNICIPALS A L’EBC GIRONA / Josep Ma Carbó i Susana Mota
- QUÈ FAN ELS AJUNTAMENTS? / Pere Guanter
- QUÈ ÉS UN AJUNTAMENT I COM FUNCIONA / Maria Crehuet
- OPINIÓ SOBRE ELS AJUNTAMENTS / Carmen Mañas