Maria Crehuet
La definició més senzilla d’un ajuntament és que és l’administració més propera al ciutadà. I, ja buscant-ne una de més elaborada i segons la idea del municipalisme: el municipi és el nivell bàsic d’organització política i social, que permet als ciutadans participar en decisions que afecten directament el seu entorn i, al mateix temps, facilita a cada un d’aquests ciutadans els serveis bàsic per al seu desenvolupament.
Per iniciar aquest escrit voldria fer una reculada a les primeres eleccions municipals del 1979. En aquells moments, després de 40 anys de franquisme i ajuntaments del règim, estava tot –o quasi tot- per fer. Els primers ajuntaments democràtics van entrar amb molta empenta i van donar un gir important als seus municipis. Els efectes de l’actuació municipal es van fer visibles i un respir de millora es va viure en l’àmbit del municipi. Va passar, però, que quatre anys després, els que van propiciar aquest canvi encara portaven embranzida i a la campanya pels segons ajuntaments democràtics van dir als seus ciutadans: oi què ho hem fet bé? Oi què esteu contents? Doncs voteu-nos! I els ciutadans, que de fet estaven contents o relativament contents, van votar-los. La gran majoria d’ajuntaments van repetir equip al segon mandat. Però va venir el tercer i aquí ja van començar a passar algunes coses, sobretot als ajuntaments grans i mitjans. Una és que els que exercien la representació als ajuntaments van començar a “professionalitzar-se” i l’altra que els ciutadans van començar a “delegar” als respectius ajuntaments les seves responsabilitats pròpies… Com que ho fan bé… doncs que facin!!
Als ajuntaments petits van passar coses diferents. En alguns casos l’alcalde franquista va continuar, ara elegit, però les seves maneres de fer habituals no encaixaven amb el que els ciutadans començaven a voler, ni tampoc les noves normes agradaven al vell alcalde perquè diferien força del que ell estava acostumat a fer, i així, de mica en mica, van començar a haver-hi canvis, amb gent jove i preparada que, lluny de professionalitzar-se, entenia –i entén- la seva feina com un servei a la comunitat fent la gestió municipal i la dinamització ciutadana.
Ara anem a veure com funciona un ajuntament
Els ajuntaments funcionen d’acord amb la Ley 7/1985, de 2 de abril, Reguladora de las Bases del Régimen Local. I l’article 1 es semblant a la definició que he escrit més amunt, ja que diu: “Els municipis són entitats bàsiques de l’organització territorial de l’Estat i espais immediats de participació ciutadana en els afers públics, que institucionalitzen i gestionen amb autonomia els interessos propis de les corresponents col·lectivitats”. I l’article 2 diu que “segons la distribució de competències de l’estat i les comunitats autònomes s’haurà d’assegurar als municipis el seu dret a intervenir en aquells assumptes que els afecten directament, segons la capacitat de gestió de l’ens local i els principis de descentralització, proximitat, eficàcia i eficiència, i amb estricta subjecció a la normativa de la estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera.”
A l’article 11, i perquè no en tinguem dubte, reafirma que, “el municipi és l’entitat local bàsica de l’organització territorial de l’estat. Té personalitat jurídica i plena capacitat per l’acompliment dels seus fins. Són elements del municipi el territori, la població i l’organització.”
En total la llei té 141 articles, unes quantes disposicions addicionals i algunes derogacions al llarg dels anys. Aquesta llei toca tots els àmbits del funcionament d’un ajuntament (en un moment donat de la meva vida em va tocar fer oposicions a funcionària municipal i me la vaig haver d’empassar tota!!). Aquesta llei parla dels drets i deures dels veïns, de les obligacions bàsiques dels ajuntaments, de la cooperació amb d’altres administracions, de la retribució dels electes i de quants poden tenir dedicació exclusiva segons el nombre d’habitants del municipis (remarco aquí que en els ajuntaments petits la dedicació acostuma a ser de 24h per 7 dies, però segons la llei la remuneració és 0), dels treballadors municipals i de les responsabilitats d’uns i altres…. i bastantes coses més!
Quant a les hisendes locals, els municipis poden establir els impostos reconeguts per la llei i les taxes necessàries per a cobrir els serveis que donen, però no obstant l’anomenada “autonomia” municipal, sempre s’han d’enviar totes les actes i acords presos al “papa”- estat o, si ha delegat el tema, a la “mama”-comunitat autònoma, que vetllen pel seu bon funcionament. De fet, un dels principals ingressos d’un municipi són les “participacions” de l’estat i de la comunitat autònoma corresponent, en quantitat proporcionada al nombre d’habitants. L’article 114 del Títol VIII (Hisendes Locals) deixa ben clar que “las entidades locales quedan sometidas al régimen de contabilidad pública. La Administración del Estado establecerá, con carácter general, el plan de cuentas de las entidades locales.” Recordem que, quan va haver-hi la crisi del 2008, el ministre Montoro va bloquejar totes les inversions municipals. Quan l’Estat rendeix els seus comptes hi ha el de totes les administracions, inclosos els ajuntaments que, sovint, salven els números de l’estat. És ben conegut que també hi ha altres fonts de finançament que són les subvencions, normalment “finalistes”, que es presenten segons interessos generals i no per a necessitats locals. Un alcalde de micropoble deia un dia al respecte: “Ens ofereixen papereres quan necessitem bancs i ens ofereixen bancs quan necessitem papereres”.
Aquesta llei és una bona eina per al funcionament dels ajuntaments? En molta part sí, potser en alguna altra encotilla més que no pas garanteix la tan cantada autonomia municipal. Però no es tracta pas de promoure un regne de taifes, sinó de tenir en compte particularitats específiques. No es tracta d’igualtat, sinó d’equitat. No és el mateix un ajuntament de la dimensió de Girona, o l’Escala, que un micropoble de la mateixa demarcació.
Dit això, i respecte a l’escrit d’en Pere Guanter titulat “Què fan els ajuntaments?” que és el que ha propiciat aquest, cal puntualitzar algunes apreciacions que entenc que no encaixen amb la realitat i que potser han estat expressades per alguna experiència negativa amb algun ajuntament concret. Llavors, la primera cosa que remarco és que generalitza i posa tots el ajuntaments al mateix sac, cosa que no és acceptable. A Catalunya hi ha 947 municipis i d’aquests només 300 tenen més de 2.000 habitants. La majoria dels de menys de 2.000 habitants no gestionen ni autobusos ni si la llum se’n va. Bé, això de la llum no ho gestiona cap perquè és competència exclusiva de les companyies elèctriques. Entenc que es refereix a la responsabilitat sobre l’enllumenat públic.
Coincideixo amb ell que els partits polítics s’han carregat l’esperit democràtic i van per interessos que no tenen res a veure amb el bé públic, amb un augment del personalisme enfront de la necessària col·laboració (acabem de veure l’efecte Collboni a Barcelona), però altra vegada no es pot generalitzar, ja que això del personalisme depèn de cadascú, i l’alcalde/ssa que no actua correctament pot caure en responsabilitats penals derivades de les seves actuacions (és clar, això quant a actuacions “administratives” i no “polítiques” encara que també seria interessant veure com s’ha perdut el sentit real de la política). I encara que sembli difícil, ja en van caient, de personalismes que han aprofitat la situació per lucre personal. Per altra banda, aquestes responsabilitats penals fan que cada cop sigui més difícil trobar gent per fer una llista en municipis petits.
Quant al clientelisme, és veritat que n’hi ha, malgrat la rigidesa de la llei per cobrir places púbiques. Feta la llei feta la trampa, es diu, però altra vegada no es pot generalitzar. Les places es convoquen per concurs (excepte els càrrecs de confiança, que acaben quan el polític de torn que els ha contractat deixa el seu càrrec i només són als ajuntaments mitjans i grans) i el concurs -tots els concursos- són oberts i no poden donar facilitats a ningú per ser del municipi o per qualsevol altra circumstància. Es podria impugnar el procés. El problema més greu dels concursos, quant a obres i no a selecció de personal, és que la llei prima el preu i no la qualitat del projecte.
Pel que fa a la brutícia a les ciutats de què parla en Pere, per què deu ser que passa a tot arreu? (no tant als municipis petits, però sí al seu entorn, camins i boscos). Deu ser que els ciutadans ens hem tornat bruts amb allò que deia més amunt de delegar responsabilitats? Que pensen que el servei de neteja de l’ajuntament ja recollirà el paper que s’ha llençat a terra o les deixalles que s’han llençat al bosc? No conec cap municipi que amb la taxa del servei de neteja pugui cobrir el seu cost, és un servei que acostuma a ser el més deficitari, però ningú s’atreveix a apujar el rebut de les escombraries… es anti-popular!
Estic completament d’acord amb en Pere que moltes obres d’envergadura s’eternitzen i després es fan inviables, però això, la majoria de vegades no és culpa de l’ajuntament de torn, sinó dels nombrosos tràmits que s’han de fer i sovint de la dependència del tràmit que ha de passar per l’administració superior corresponent. Es diu que l’administració és lenta, i no és veritat, és leeeennntttíííísssiiimmmaaa!!
Maria Crehuet Wennberg
Ordis, a 1 de febrer del 2023
En aquests moments tinc 76 anys. Vaig ser regidora d’Ordis des del primer mandat, a l’oposició i al govern (alcaldessa de 2003-2015). Presidenta de l’Associació de Micropobles de Catalunya (2011-2015), on encara estic al Consell Assessor. He estat funcionària municipal de l’Ajuntament de Castelló d’Empúries (1982-2011), i vaig ser càrrec de confiança de l’alcalde de Palafrugell durant dos anys.
Altres articles relacionats:
A continuació podeu llegir diferents articles que han sorgit del debat sobre les eleccions municipals i els ajuntaments:
- SÍNTESI DEL DEBAT SOBRE LES ELECCIONS MUNICIPALS A L’EBC GIRONA / Josep Ma Carbó i Susana Mota
- QUÈ FAN ELS AJUNTAMENTS? / Pere Guanter
- QUÈ ÉS UN AJUNTAMENT I COM FUNCIONA / Maria Crehuet
- OPINIÓ SOBRE ELS AJUNTAMENTS / Carmen Mañas