L’Economia del Bé Comú inclou, entre les seves propostes, garantir uns ingressos mínims i una “dot democràtica” per tothom. També la limitació del dret d’herència i de l’amplada de la forquilla salarial. No són idees estranyes. Quan es pregunta, prop del 90% dels austríacs creu necessari canviar l’economia a favor de les persones i, entre els alemanys votants de partits conservadors, més del 80% posaria límit als salaris més alts. Una ràtio d’1/10 entre el sou més baix i el més alt semblaria acceptable i justa a la major part dels milers d’enquestats a Europa.
L’argument que tenint uns ingressos garantits no treballaríem, tot i la lògica aparent, no sols no s’ha demostrat, sinó que és majoritàriament fals. I ho és perquè no ens activem “només” pels diners, sinó que una motivació interior (intrínseca) determina allò que decidim fer o no fer. De fet l’economia planetària es basa en l’existència de feines bàsiques i imprescindibles, no retribuïdes (com les de la llar i la cura de les persones). Fins i tot està científicament demostrat que la remuneració econòmica pot fer disminuir la productivitat en aquelles tasques que un fa voluntàriament (per motivació intrínseca).
En situació pre-pandèmia ja es plantejava que alguna forma de renda vital garantida assegurés, a tothom, l’accés als ingressos mínims per viure de forma digna. La crisi derivada de la COVID-19 va intensificar el debat i accelerar el procés: des del juny del 2020 hi ha una llei a l’Estat Espanyol que assegura un ingrés mínim vital. Qüestió resolta, no? Doncs no. Resulta que cal acreditar de manera tan fefaent i exhaustiva la necessitat per tenir-hi dret, no sigui que algun espavilat la cobri sense complir els criteris, que en una situació econòmica de dificultat i augment de la pobresa tan evident com la que vivim, només el 10% de les llars que la demanen demostren ser suficientment pobres com per rebre-la.
Aquest fet l’exposa, amb xifres, i denuncia, sense sorpresa, en Lluís Torrens, economista i co-autor del llibre “Renta básica incondicional. Una propuesta de financiación racional y justa” (Serbal, 2017) en un article a Catalunya Plural: el malfiament i la por que algú se n’aprofiti fa que l’ajut no arribi a moltes llars que el necessiten. Aquest exemple de com la manca de confiança ens pot fer inoperants, confirma la sospita que la burocràcia innecessària no ajuda a solucionar els problemes, i que el cost d’evitar el mal ús es torna tan alt que supera el que, hipotèticament, s’estalvia en rendes fraudulentes. La conclusió al títol: “No hay pobres en el reino de España”.
Escrit de Susana Mota.