Després de dos anys i mig de pandèmia la COVID-19 ha entrat en una mena d’hibernació, encara que segons els indicis els contagis augmentaran amb el fred. A l’espera de nous rebrots i d’altres pandèmies s’ha entrat plenament en una etapa de por i pànic per tot allò relacionat amb l’energia i el canvi climàtic.
Els mitjans de comunicació diuen que Europa ha tingut la pitjor sequera en cinc-cents anys. Els pantans de Catalunya han tingut un cabal molt més baix del que és normal en època estiuenca. La temperatura ha estat tres graus per sobre del que és habitual i els incendis forestals han estat devastadors. Algun científic ha dit que aquest ha estat el més fresc dels estius que passarem d’ara endavant. A finals de setembre a les comarques tarragonines ja han tingut uns aiguats torrencials. El mes d’octubre sembla que tindrem unes temperatures de més d’un grau per sobre del normal. I llavors de sobte vindrà el fred també amb unes temperatures més baixes del normal. I aquesta serà «la nova normalitat» climàtica. Desaparició de les quatre estacions, estius que aniran de maig a octubre, sequeres fortes, aiguats torrencials, esclafits, pedra en els llocs més insospitats, incendis de cinquena generació. A l’estiu temperatures per sobres dels 40 graus, a l’hivern per sota dels – 5 graus. Aquest és un aspecte de l’emergència climàtica, que ara ja no és un fet llunyà. Literalment ho sentim en la nostra pròpia pell.
La guerra europea que s’està lliurant a Ucraïna, ha posat en evidència la fragilitat del sistema energètic i tot el mode de vida d’occident. De sobte les factures de la llum i el gas a les cases particulars, a les organitzacions, a les institucions i a les empreses s’ha doblat, triplicat i algunes vegades quintuplicat. La benzina ha pujat considerablement. Els aliments han duplicat el preu, la inflació estarà a final d’any per damunt del 10%. Aquesta situació ha afectat en major mesura a les capes que ja estaven en la pobresa o al seu llindar, però també es va estenent a capes socials autoreferenciades com a classe mitjana. El fantasma de la crisi del 2008 torna. Llavors era una crisi financera. Ara s’hi suma una crisi energètica i una guerra que semblen imparables.
Les mesures adoptades fins ara per l’administració són d’una gran fragilitat, temporals, de poca eficàcia i a vegades anecdòtiques. Posar en marxa la rentadora a les tres de la matinada; no dur corbata (els que en porten habitualment); tenir l’aire condicionat a 27 graus, la calefacció a 19 graus; posar un topall al gas, que no ha evitat la pujada constant; subvencionar amb 20 cèntims per litre la benzina; posar un impost simbòlic a les energètiques i als bancs, proposar una cistella bàsica, no acceptada per les grans distribuïdores, «amenaçar» amb un impost temporal a les grans fortunes, mentre es practica el «dúmping» fiscal entre les autonomies. Ni els governs estatals ni la Comissió Europea es volen enfrontar amb els problemes estructurals d’un sistema inviable que ara s’ha descarnat amb tota la cruesa.
Per altre costat, s’anuncia un hivern molt dur, no únicament per la carestia de l’energia, sinó per la seva escassetat. No poder-se dutxar amb aigua calenta pot ser la més petita de les nostres dificultats. En alguns països europeus es preveu el racionament de la llum elèctrica per zones, que poden durar fins a quatre hores al dia. En alguns cercles es parla de col·lapse del sistema de forma immediata.
Si no es vol que el planeta col·lapsi els científics diuen que el 2050 s’ha d’haver acabat amb la feina titànica de descarbonitzar la terra, o sigui d’aquí a 28 anys. Hi ha veus que alerten que entre l’energia solar i l’eòlica es pot cobrir el 25 % de les necessitats energètiques actuals. Mentrestant també ens diuen que el petroli el gas i també el liti, amb el qual es fabrica l’energia «neta», es troben en una dinàmica de desaparició.
Alguns moviments plantegen mesures més radicals que les administracions per reduir la petjada ecològica sobre el planeta: menjar menys carn, la campanya «vergonya de volar» o les temudes restriccions d’aigua. Aquestes mesures i altres del mateix estil, enforteixen sentiments de culpabilitat i provoquen una desmesurada responsabilitat i càrrega individual, i segurament sense pretendre-ho treuen pes als mals estructurals i als grans interessos que s’amaguen dins la problemàtica energètica.
Encara hi ha un sector negacionista i amb idees conspiratives sobre l’emergència climàtica que posen el seu accent en què les restriccions i els canvis de vida que s’anuncien són estratègies governamentals per minvar o anul·lar la llibertat individual i col·lectiva.
Amb aquest panorama no és estrany que es parli d’un nou trastorn mental. L’eco-ansietat. Fenomen que explica l’angoixa que neix de la percepció dels efectes de la crisi climàtica, els desastres ecològics, els impactes de l’energia fòssil, la minva de recursos energètics alternatius, l’explotació depredadora dels recursos, la manca de les collites necessàries per a la supervivència alimentària, l’amenaça a un mode de vida molt assentat, la minva de riquesa natural, les conseqüències no previstes de la guerra, la crisi econòmica, les noves epidèmies que estan per venir. És una sensació de manca de sortides, limitacions a tot arreu i desconeixement de les causes estructurals que provoquen les situacions citades. Els experts creuen que les generacions més joves són les que perceben un grau d’eco-ansietat més elevat, en tenir més consciència de la crisi climàtica i de les conseqüències sobre el planeta i les seves vides.
La societat industrial ha estat educada per mirar la natura des d’una concepció de superioritat, com si els recursos fossin inesgotables. El progrés s’ha construït sobre la idea que sempre havia de ser possible progressar materialment. Les organitzacions que volen ser alternatives al capitalisme, com l’economia del Bé Comú, han de construir el seu discurs sobre la idea del decreixement, assegurar que el benestar va molt més enllà de l’acumulació infinita de béns materials, fugir de les idees sobre el col·lapse immediat, i construir sortides i esperances viables per l’ara i aquí.
Pere Guanter