De vegades no opinem d’allò que ens sembla molt evident, perquè creiem que no aportem informació útil. Però el silenci es pot interpretar com aprovació, i es fa necessari clarificar.
Imagina que la societat és un ésser viu, en què cèl·lules, teixits i òrgans diversos actuen junts, amb múltiples funcions, i així viuen. O bé imagina que és una coral on canten veus de tota naturalesa.
L’engarjolament d’en Pablo Hasél per dir en veu alta el que pensa -reiteradament i si voleu grollera- seria com aplicar un tractament només simptomàtic i que té un perill elevat d’efectes secundaris greus: no sols no es tracta la causa del problema, sinó que s’utilitza un potent “medicament” per fer desaparèixer el que és només un senyal d’alarma de mala salut. És com apallissar, per callar-la, la veu que més s’ha sentit mal sonar, esperant que això resolgui l’afonia i pèrdua d’oïda que, potser per una infecció, s’està estenent entre els cantants del cor.
Des de l’Economia del Bé Comú, en nom de la Dignitat Humana, la Justícia Social i la Solidaritat, defensem que és inadmissible que algú sigui privat de llibertat perquè soni desagradable, a bona part (ni que fos a tots) dels oients, allò que diu d’algú que és intocable. La malaltia subjacent és un dèficit democràtic que la presó tan sols agreuja.