La Covid-19 ha evidenciat els límits polítics, ecològics i socials del model econòmic i productiu fent esclatar una crisi econòmica i social que impacta diferencialment segons on es visqui, la posició socioeconòmica, la situació familiar i laboral que es tingui. La pandèmia reforça malauradament amb xifres de pobresa disparadíssimes, la tesi que el capitalisme financer no és un model que funcioni des d’una perspectiva ecològica i humana.
Impacte econòmic
La crisi econòmica ha impactat especialment en aquelles economies basades en els serveis i el turisme, a conseqüència d’un llarg procés de desindustrialització començat als anys 80.
Espanya i Catalunya, convertides en economies terciàries, amb sectors extremadament vulnerables com el turisme, s’han vist greument afectades per les restriccions que s’han hagut d’implementar per motius sanitaris. Els confinaments han impedit precisament la hipermobilitat a la qual ens havíem alegrement acostumat, i en la qual es basen aquestes economies.
Per fer front a aquesta parada sense precedents de l’economia en temps de pau la Unió Europea va decidir mutualitzar el deute, suspendre el topall del dèficit i emetre finançament públic. El debat i l’aprovació dels fons va estar marcat per la discussió dels anomenats països frugals (els Països Baixos, Àustria, Dinamarca i Suècia), exigint un enduriment de les condicions del finançament europeu als països més afectats per la crisi (Itàlia i Espanya).
Finalment es va idear un mecanisme de transferència de fons, presentat a vegades, com el mannà que havia de solucionar tots els problemes d’unes economies encara convalescents de la gran crisi del 2008.
Injecció de capital
Espanya rebrà 140.000 milions, dels quals 72.000 milions no s’hauran de tornar. La resta són crèdits amb un interès baix i a llarg termini. En el pressupost estatal d’aquest any estan consignats 27.000 milions. La més gran injecció de diners en la història d’Espanya a preus constants.
La música sona bé. Els fons han d’estar destinats a l’anomenada transició ecològica i la transformació digital. Dos temes convertits en emergència vital, que la pandèmia ha posat en primer pla. O sigui que els diners, en principi, no es podran utilitzar per fer rotondes, carreteres que no hi passa ningú, poliesportius faraònics i museus locals sense visitants. Tal com va succeir amb els anomenats fons estructurals.
Els fons són una condició necessària però no suficient. Es pot quedar en un bluf, que seria una gran desgràcia. O poden ser una continuació del tipus d’economia que precisament va portar a la crisi del 2008 i que ara amb la pandèmia ha mostrat les seves grans febleses. Que també seria una gran desgràcia
Un dels aspectes preocupants és qui tindrà accés a aquests fons
S’habiliten les grans línies de projectes al voltant dels programes per la recuperació transformació i resiliència on les companyies poden apuntar-se o fins i tot fer propostes, però que requereixen tanta paperassa i control que és impossible que les petites i mitjanes empreses, els autònoms i l’economia social, solidària i cooperativa puguin acollir-s’hi. Es consagra el model de col·laboració publicoprivada per mitjà de les societats d’economia mixta, de la que formaran part les empreses de l’IBEX.
En el camp de la transició ecològica també es poden veure aspectes preocupants
El text vol deixar clar, que una de les claus dels projectes europeus serà l’economia verda, però no posa condicionants a les empreses com la prohibició de participar en paradisos fiscals o tenir models de reinversió d’excedent que retornin la riquesa a la societat, i apuntala el camí perquè els fons vagin a les gegants de l’IBEX (Endesa , Telefónica, Iberdrola, Enagás, etc.) contribuint a la revalorització econòmica a partir del seu teòric compromís amb el medi ambient. Allò que s’ha anomenat el capitalisme verd.
El propietari dels parcs eòlics i dels parcs fotovoltaics, que s’hauran de portar a terme, poden ser privats, tal com ho són actualment les xarxes d’energia convencional. Haurien de ser el sector públic, perquè sigui un servei energètic, no una rendibilitat energètica.
Els fons podrien ser una oportunitat per canviar el sistema actual de distribució de mercaderies. El sistema de transport de mercaderies per carretera és depredador, perquè contribueix a l’efecte hivernacle i a l’emergència climàtica. S’hauria d’abordar el desenvolupament ferroviari, si es vol lluitar contra el canvi climàtic i tenir un model sostenible de mercaderies en la llarga i mitja distància. Els fons que es rebran no sembla que s’apostin pel desenvolupament ferroviari de mercaderies
El tercer punt que preocupa és com es portarà a terme la tan anomenada digitalització
La digitalització dels processos productius i de tota la societat sembla una exigència ineludible, però hauria de tenir un efecte positiu sobre el benestar de la gent. Una digitalització només dedicada a la productivitat pot contribuir a un fenomen que ja es dóna. Una sobre explotació de la força de treball, amb les diferents trampes del teletreball i la connexió contínua.
En quart lloc es tractaria que els fons servissin per modificar el monocultiu del turisme
La idea és que aquests serveixin per canviar diferents formes de fer estructuralment assentades en l’economia espanyola i catalana.
És obvi que la crisi econòmica i social acaba de començar, que impactarà de manera diferent segons el codi postal de les persones i de les famílies i que cal inversió pública, però ens hem de preguntar per a què?
Des de la perspectiva de l’economia del bé comú, per tal de fer un pla de reindustrialització ecologista i territorial que permeti pensar una reconversió industrial que encaixi amb les possibilitats i les necessitats del país.
També per assegurar que el transport públic arribi a tots els racons del territori, que la mobilitat no reforci el model urbanocentric. I, finalment, per una economia plural, que creï formes de propietat publique s i comunitàries que estiguin al servei del bé comú, que planifiqui per sectors, interessos i necessitats, i no des de la perspectiva dels beneficis.
La covid ha contribuït a evidenciar el col·lapse, però també ha estat una palanca de reforç de la necessitat de tenir un sector públic fort, d’afermar xarxes comunitàries i socials de supervivència col·lectiva i de consolidació del principi ètic de la col·lectivitat.
Escrit de Pere Guanter.